On és Afeli? Cada cop més a prop. Podrem algun dia dir "per fi en el no-res"?

El 14 de juliol del 2015, la sonda New Horizons va fer la seva famosa aproximació a Plutó. N'havia pres imatges abans de passar pel seu costat —també en prendria més tard, després de deixar el planeta nan enrere— fent servir el que s'anomena remote sensing package, una mena de paquet de teledetecció que inclou instruments d'obtenció d'imatges. Aquest detall ens hauria de deixar ben clar, si és que no ho tenim clar encara, que l’escrutini d’aquest objecte transneptunià en cap cas es pot dur a terme de forma directa, amb l’equipament biològic de l’ésser humà, sinó que es tracta d’un espectacle visual altament mediatitzat. És clar, l’existència d’aquestes mediatitzacions ja no ens sorprèn, perquè és una experiència insistent, que ja hem normalitzat, que ja sentim incorporada com a part de l’evolució de l’espècie. Però, en qualsevol cas, el que sí que crida l’atenció és l’arquitectura mediàtica que estableix la New Horizons, que, sens dubte, és un cas extrem i exagerat que posa en evidència les característiques fonamentals de tota mediació i les confronta amb l’estructura immediata que suposem sinònima a la visió.

El disseny de la missió feia impossible gaudir de Plutó amb tranquil·litat. Tot obeïa a un pla d’execució marcat per l’acceleració que havia de prendre la sonda per arribar a temps. La New Horizons tenia i té molta pressa. Va arribar a assolir una velocitat de 58.536 km/h en només sortir de la Terra, l’acceleració més gran assolida fins aleshores per un objecte de fabricació humana, i afegiria uns 14.000 km/h addicionals amb l’ajut gravitacional de Júpiter. Amb aquesta pressa, per tant, tots els enregistraments de dades s’havien de fer de passada, sense poder posar el fre ni orbitar al voltant del planeta, relaxadament, unes quantes vegades, una estoneta més. Els càlculs concedien al projecte un marc temporal d’èxit molt acotat, perquè Plutó, ara mateix, se’ns escapa. Gairebé la totalitat de les imatges que la New Horizons va prendre del planeta van ser enregistrades, per tant, en un sol dia, amb la mateixa voracitat que desplega qualsevol acte turístic sota la pressió d’un temps reglamentat, un temps instrumentalitzat per un model comptable que ho contamina tot. En un sol dia d’activitat frenètica, s’enregistren més de 50.000 milions de bits d’informació binària —uns 6,2 Gb—, que tardaran 15 mesos a arribar sencers a la Terra. Tota una mostra de paciència que contrasta amb les presses del vehicle. L’arquitectura d’aquesta mediació comporta entendre precisament aquest trencament d’expectatives, aquest allargament de l’espera. Més de 9 anys, 3.462 dies exactament, va tardar la sonda a arribar al planeta. Les dades viatgen a la velocitat de la llum, però fins i tot la llum tarda 5 hores i 8 minuts a arribar a la Terra des de Plutó. Tot és en diferit, i aquest diferit no complau la sensació d’immediatesa que ens hem acostumat a rebre de la mirada.

Aquest trencament del continu sincrònic és precisament allò que aquesta arquitectura ha aconseguit mostrar. No hi ha moment compartit. Tot arriba massa tard. Són milers de milions de quilòmetres de decalatge. Aquest estranyament propiciat per la separació i la distància esdevé, per tant, el component bàsic de tot fenomen mediat. La relació fantasmagòrica amb tot allò que ens presenta la mediació és el resultat d’aquesta desconnexió. Aquest muntatge és la culminació d’un telos teledirigit, d’un procés assistit, sobretot, per la llunyania d’un destí mai abans assolit. Es dibuixa, doncs, una dimensió mediàtica que hauríem de tenir molt en compte, perquè aquesta teledirecció, aquest comandament, aquesta escenificació de voluntats a distància, es fa marcada per una separació de més de 5.250 milions de quilòmetres, que, amb l’acceleració imparable de l’aparell, passat el planeta, continua eixamplant-se. I Plutó, recordeu, continua allunyant-se de nosaltres.

Aquest escrutini és fruit d’una extensió protètica que ens emplaça en un indret radicalment deslligat de la curiositat inicial que el propaga i li dona l’empenta per arribar a aquella talaia d’observació privilegiada que ha sigut finalment capaç d’assolir. Com que acceptem viure en aquest medi deslligat, aliè i fantasmagòric, el desplaçament es tradueix immediatament en telepresència, en una mena de "ja hem arribat", "ja som aquí". De fet, sembla com si aquell ull protètic, situat a 12.487 quilòmetres de la superfície de Plutó, ens hagués transportat físicament, per primera vegada, a aquell racó del sistema solar. Així ho celebrem i tothom se'n congratula. Surt a les portades dels diaris d'arreu del món. La sensació no deixa de ser incòmoda i contradictòria, però. Les imatges preses per cartografiar la superfície de Plutó són prou clares i reveladores. Ens mostren un objecte enlluernador enmig de la negror de l’espai que l’envolta, ens exhibeixen un disc de llum que concentra tota l'activitat i atenció dels instruments d'obtenció d'imatges de la New Horizons, però la brillantor fulgurant que veiem és la del seu gel. Som davant d'un món que mai sobrepassa els –223?°C. L’hostilitat de l’indret és evident. Ens glaça la mirada.
Ambdós fets alhora no poden ser, ens plantegen un escenari contradictori. Sovint, així és com es manifesta el deliri de la ciència, com es difon i s'edifica el seu espectacle. Sota aquest parany, una de les cares de la moneda ha de ser falsa. També podríem fer-nos la pregunta següent: si els nostres cossos poguessin traslladar-se a aquell món, què podrien veure els nostres ulls? No gaire. El migdia a Plutó amb prou feines és res més que un paisatge nocturn de lluna plena. Hauríem de triar entre els milions d’estrelles escampades per la foscor d’aquella nit permanent per poder escollir correctament quina correspon al Sol. Només un punt, tot i que brillant, però no més que això. En som tan lluny que, com a guia i referent primordial, aquí ja ha perdut el seu paper destacat.

Per si hi ha cap dubte d’aquesta pèrdua de prestigi, que quedi ben clar, hem entrat de ple dins d'una zona on el plutoni és el motor de totes les coses. A Plutó, la realitat confessa posar-se al costat d’aquesta coincidència gramatical i de justícia poètica, d’aquest quasihomònim. Aquí no té cap sentit fer servir el típic desplegament d’estructures que caracteritzen la conquesta de l’espai dins de l’àmbit de marcada influència solar, no és lloc per a la proliferació de panells fotovoltaics. El món fotològic i totes les seves derivades energètiques resten lluny d’aquí. La llum del Sol arriba a Plutó molt empobrida, és mil vegades més feble que a la Terra. El Sol, per tant, ho ha perdut tot, aquí no serà mai font d’energia. Aquí, podríem dir, no hi ha llum. Som a prop de l’entropia, de la termodinàmica zero. Som en una altra zona, ens hem endinsat en els dominis d’un altre règim de les coses, sotmès a una altra lògica. Som a la regió dels generadors termoelèctrics per radioisòtops, on regna un isòtop de plutoni, el 238Pu. L’economia energètica està regulada pel seu període de semidesintegració, 87,74 anys. Mentre dura aquest període, és un gran emissor d’energia. Dins la foscor de Plutó, el 238Pu brilla, emet la seva pròpia llum.

La trobada amb Plutó, que segueix a la fuga, va ser una persecució calculada amb molta cura. L’enregistrament i la retransmissió de l’encontre, tot el procés de mediació electrònica que l’acompanya, va ser possible gràcies al 238Pu. El vehicle està equipat amb una xarxa de termoparells que transformen en electricitat l’energia alliberada per la desintegració radioactiva del plutoni. Un termoparell genera un corrent elèctric entre dos conductors sempre que existeixi una diferència substancial de temperatura entre ells. Així doncs, l’àmplia i perfecta diferència termodinàmica entre la càrrega de 238Pu de la New Horizons i l’entorn gèlid de l’espai transneptunià estableix les condicions idònies per produir tots els watts que consumeixen els instruments que enregistren la nostra presència protètica en aquesta frontera. Amb tot això, insistir en aquest entramat fotològic és molt simptomàtic, i podríem dir que manifesta la mala adaptació de l’espècie a les condicions de fuga que demana qualsevol perpetuació del pensament i la intel·ligència més enllà de les condicions planetàries que ens imposa la Terra. Aquesta insistència, el lliurament descontextualitzat d’aquesta lògica, sembla ser el resultat d'un encàrrec iconogràfic que, costi el que costi, ha de seguir penetrant la incommensurabilitat de l’univers amb l’aparell òptic i enregistrar encontres cada vegada més allunyats del nostre planeta.

La penetració que aquestes estructures fotològiques emprenen contrasta molt amb la realitat entròpica que les envolta quan s’endinsen en la incommensurabilitat del més enllà. Això provoca que es desfermin les tensions característiques del límit i la frontera, que aquestes estructures fotològiques pugnin per establir quins i com són els seus àmbits d’actuació. Per tenir sentit, per assolir el seu objectiu i aconseguir la coincidència espectacular d’un encontre significatiu, aquesta penetració ha de seguir la proposta d’un càlcul, n'ha de ser l'expressió. Aquest telos, aquest "tenir sentit", és el resultat òptic d’un enfocament, d’escollir un objectiu i cercar-hi l'encontre. Sota aquestes condicions, podem dir que aquella trobada amb Plutó estava, doncs, "pre-vista". El disseny de la missió era, naturalment, arribar a creuar l’òrbita del planeta nan. S’establien dues línies d’acció, dos recorreguts que havien de ser considerats dins del marc de penetració fotològica més eficient possible. En seguir aquest telos, el recorregut havia de respondre a l’economia òptica de l’immediat —irònicament, allò que és no mediat. El fenomen visual ens hi ha malacostumat. La urgència i les presses del viatge són el resultat d’aquesta lògica fotocèntrica. El càlcul, doncs, imposava un recorregut centrífug; recordeu, hem decidit marxar de l’economia termodinàmica solar. Per tant, si seguim la lògica d’aquesta termodinàmica, el moment més idoni per programar aquesta trobada és el que aprofita el camí orbital que Plutó fa més proper al Sol, allò que els astrònoms anomenen el periheli d’un planeta. Tots els planetes tenen òrbites el·líptiques i, per tant, en els seus recorreguts s’apropen i s'allunyen del Sol, però cap té una òrbita el·líptica tan discrepant com Plutó. En el seu periheli, Plutó passa més a prop del Sol que Neptú. Quan hem dit que Plutó se’ns escapa és perquè ja ha superat el periheli i augmenta la distància que el separa del Sol. Se’n va cap a l’afeli, cap a apó 'lluny de' i helios 'Sol'.

Els afelis són escenaris de ficció; més acuradament, són escenaris de ciència-ficció. Són el resultat de processos centrífugs que els allunyen del seu origen, del seu referent inicial. Hi han perdut contacte. El seu telos és, per tant, desfilat, dissolt, desconegut. Podríem dir, això sí, que els afelis marquen el límit i la frontera final de l’espai fotològic. En aquest context, la ficció s'enfronta al repte d’haver de formular quin escenari d’atordiment i sorpresa es deriva d’aquest final perpètuament perdut, d’aquest demà impossible. Arribats a aquest punt, haurem de dir que l’univers és un afeli total, que aquella multitud indesxifrable de puntets brillants són una mostra segura que, a la fi, la llum és també un bé escàs i envoltat del més absolut no-res.

Rubèn Verdú