Salvador Juanpere. Perforar el temps

En el marc del cicle Observatori Tecla Sala

L’obra de Salvador Juanpere utilitza polides formes de representació per obrir interrogacions al voltant del món subjacent de l’escultor. Voluntàriament apartada de la grandiloqüència, fa aflorar aspectes interns de l’escultura rescatats dels replecs del temps. Una feina en els límits que consisteix a cercar les idees que s’oculten darrere de les imatges i concomitàncies d’interessos en el pensament d’artistes de totes les èpoques. Com un autèntic arqueòleg, Juanpere captura indicis que deixen entreveure les motivacions que mouen els creadors, oferint-nos detalls particulars que perforen la història i contrauen l’excessiu pes dels temps.

Al seu entendre, darrere de cada idea hi ha o pot haver-hi un vestigi anterior. Juanpere segueix el fil de plantejaments i qüestions coincidents en el llarg arc dels temps, amb una particular llibertat en la manera d’entrellaçar les imatges. Guiat per un rastreig plural i obert de vincles possibles, sigui d’iconicitat o de pensament entre artistes de tot signe, altera els ordenaments cronològics. En paraules seves, “com si la fletxa del temps no existís i tot s’esdevingués en un pla temporal únic, simultani, de present continu”. L’artista transita en totes direccions dins els temps passats i actuals, els regira amb encreuaments inesperats que posen en relleu aspectes subordinats, aparentment intranscendents o irrellevants, que es troben amagats dins el fet artístic. La seva forma d’indagar temàtiques o intencions perdudes en el fons obscur dels temps relativitza la cadena de “troballes” en què es fonamenta la historiografia, per així fer trontollar els restrictius encapsulaments de la història de les estètiques i desdibuixar la cadena de novetats i superacions sobre les quals, massa sovint, s’han construït els fils històrics. El rastreig de símptomes en les actituds que donen lloc a les imatges li ha permès sempre establir unes singulars i atípiques genealogies de l’art. Es podria dir que, a través de les comparances que proposa, ofereix punts de trobada que actuen com a autèntics recers o pauses poètiques en el rígid encadenament dels llenguatges artístics.

Inscrita dins la recurrent atenció de Salvador Juanpere a aspectes subalterns que envolten la història de l’escultura, la instal·lació Puntelli concentra un minuciós treball de recerca i execució, iniciat l’abril del 2011 i que s’ha perllongat durant una dècada fins al 2021 i ara es mostra per primera vegada completa. Els noranta-cinc elements que la integren reprodueixen parts d’escultures clàssiques que funcionen com a mer sosteniment de les extremitats de representacions referides a deïtats, a imatges mítiques o a l’exaltació de virtuts i desitjos humans. Són fragments abstractes dels suports de les figures, que sovint passen desapercebuts, despresos de les obres originàries, per posar en valor uns particulars segments de la representació, d’ús merament funcional, que ajudaven a completar la figuració durant segles.

Elements fràgils que, segons l’artista, contenen “l’equació poètica de la sustentació del pes discursiu de la història enfront de l’enrunament i l’esberlament del present”.

Aquests elements de suport pertanyen a seixanta-cinc escultures conservades a diferents museus d’Itàlia (a Florència, a Nàpols i sobretot als museus d’estatuària antiga de Roma), de França (a París) i d’Espanya (a Madrid i a Barcelona), obra d’escultors reconeguts com Bernini, Policlet, Praxíteles, Rodin, Blay, Canova, etc., i d’altres de desconeguts que van esculpir les seves figures des del segle V a. de C. fins a inicis del segle XX. Juanpere les ha estudiat en directe en una llarga tasca de desplaçament als llocs, tractant de descobrir in situ aquests petits puntals. El propòsit ha estat detectar un ampli conjunt d’elements residuals i anòmals en escultures del passat per després confeccionar, una a una durant deu anys al seu taller, tota una arqueologia polimorfa i estranya de rèpliques d’aquestes formes arrencades de l’estatuària antiga. Per a l’artista, la sèrie ha anat funcionant com una “col·lecció” de troballes al llarg dels seus viatges fins que, un cop els puntals eren interpretats, aquestes peces convertien el taller en un magatzem de rares volumetries despreses de cossos llunyans.

El fris que conté agrupades en un fotomuntatge totes les escultures que li han servit de model explica el procés des del moment en què va iniciar aquest projecte amb la còpia del fragment del David de Bernini l’any 2011, observat a la Galleria Borghese de Roma, fins a la reproducció de l’últim puntello, extret del Neptú del Museo del Prado, realitzat el 2021. De les escultures de referència se n’han esborrat digitalment tots els puntelli, com un últim acte d’apropiació d’aquests fragments inservibles per a la representació i alhora com un acte de neteja d’aquest element intrús.

L’angoixa pel pas del temps que Salvador Juanpere viu en primera persona i la consideració que té de si mateix com un artista del fer l’obliga a deixar enregistrada, des de fa temps, en constants dietaris, una permanent anotació dels processos artístics i de les situacions vitals a l’entorn del treball realitzat cada dia. El procés de confecció de tots aquests segments rescatats ha quedat minuciosament enregistrat als dietaris, on deixa constància en temps real de l’inici i acabament de cada peça. Tenim, així, un interessant registre conceptual de les jornades de treball destinades a concebre, entendre i executar cadascun dels fragments manllevats als escultors del passat. El calendari de treball va acompanyat de reflexions diàries sobre les dificultats encarades en cada intent i de pensaments escrits sobre les, algunes vegades feixugues i d’altres satisfactòries, evolucions d’aquesta extensa producció.

El trajecte que va de la troballa a la reproducció concreta de cadascun dels puntals és també un procés de desfer-se de la mimesi. Hi intervenen tant l’estudi de la forma precisa com la distància del taller, l’aproximació teòrica xocant amb l’il·lusori. L’afany de concreció dialoga amb la vehemència per fer-se amb cada nova imatge, que, de vegades, el porta a reproduir part del cos de la figura a la qual està adherit el puntal. En cada acte de còpia, l’artista reproductor pren consciència que se li escapen aspectes, i les pèrdues que es produeixen, finalment, acaben essent “alliberaments”, segons confessa ell mateix. Es tracta d’un obstinat exercici per convertir les peces en nous cossos escultòrics, que ja no al·ludeixen a res més que a si mateixos, elements secundaris, trivials i merament accessoris de les grans representacions del passat. El recolzament en el poc valor significant que ja tenien en el seu moment, junt amb les afectacions pròpies de tot tipus de reinterpretació, són la base de l’operació conceptual que permetrà a l’artista reubicar-les en el present i que apareguin com a noves corporeïtats. Aquest esgotador

exercici d’apropiació aplicat a unes restes indefinides de l’estatuària és una forma de desteixir el temps a partir de vestigis el relat dels quals ha quedat desactivat, extraccions del passat que Salvador Juanpere utilitza conceptualment per resignificar la pràctica entossudida de l’art.

L’any 2020, l’artista inicia la sèrie de dibuixos Entretiens avec... arran del seu persistent interès per establir connexions lliures entre l’art contemporani i l’art del passat cercant fines línies de continuïtat i associacions subjacents enfront de les grans fites. Amb una interpel·lació directa a la iconografia de tots els temps, l’artista entrellaça assumptes que vinculen estretament artistes i imatges de diferents èpoques. Uns dibuixos minuciosos i detallistes, realitzats en bolígraf negre de forma neutra en un doble espai, s’apropien d’imatges amb certs paral·lelismes que evoquen indicis de versemblança. Però darrere les aparents sintonies d’aquests dibuixos sistemàticament duals, l’espectador haurà de saber llegir-hi anticipacions inesperades, divergències de significat o curioses reiteracions de la història, posades en evidència per les estretes comparances entre dues imatges concretes més enllà del símil fàcil que es pugui entreveure en una primera lectura dels binomis.

Aquesta sèrie ha anat sorgint d’espurnes espontànies que avisen l’artista de connexions possibles dins la concepció de les imatges. Desplaçant l’observació cap a aspectes menors o infraordinaris, Juanpere hi endevina gestos sense gesta, un gest que connecta amb un altre gest que algú ja havia fet fa segles o bé que serà portat a terme amb un altre objectiu. La sèrie construeix un complex itinerari de reiteracions i similituds icòniques que tant poden equiparar actituds de fons molt distanciades en el temps com amagar grans divergències de sentit. L’apropiació que Juanpere fa en aquests dibuixos és sobretot una apropiació d’idees, que l’efecte mirall de la dualitat ajuda a matisar malgrat la versemblança.

Un dibuix dual de la sèrie Entretiens avec... fa entrar en diàleg un puntal de l’era romana (relacionat amb les peces dels Puntelli) amb un sistema d’apuntalament utilitzat en l’obra Prop, de Richard Serra, de l’any 1968. Si l’escultura clàssica necessitava aquests suports excavats en el marbre per sostenir parts delicades de l’escultura, a la segona meitat del segle XX la innovadora intenció de l’escultor nord-americà d’eliminar tota mena d’ancoratges visibles per unir plans escultòrics va necessitar aquesta vella idea de l’apuntalament per sostenir les seves pesants planxes de ferro. En el passat, l’element tenia la funció d’alleugerir els blocs marmoris i en la contemporaneïtat ha servit per desafiar la gravetat de la massa fèrria. Salvador Juanpere ens fa veure que la història és plena de lliçons inesperades.

El dibuix dedicat a comparar dues pales, obres de Beuys i de Duchamp, respectivament, és fonamental en aquesta sèrie, perquè iguala els dos artistes a través d’una quotidiana eina de treball, temàtica crucial en la iconografia de Juanpere per la vessant prosaica de feina ordinària en què sovint emmarca la tasca artística. Però un estri semblant aporta dos conceptes ben diferents en mans d’aquells dos artistes. Duchamp s’apropia d’un objecte manufacturat i el signa, escrivint al mànec “de Duchamp 1915”; i així, amb aquest ready-made, inaugura una nova conceptualitat en l’art que anul·la les qualitats tradicionals de l’habilitat en la pràctica artística. Pel que fa a la pala de Beuys, era un múltiple creat per homenatjar la famosa plantada de 7.000 roures a la Documenta 7 de Kassel, acció que ell va promoure a la ciutat alemanya des del 1982 i que s’ha perllongat en ser imitada en dues ciutats dels Estats Units. El que tenen en comú les dues pales dibuixades de Duchamp i Beuys, en tot cas, és el seu caràcter de prevenció curativa.

La pala de neu (urbana) de Duchamp a In advance of the broken arm (En previsió del braç trencat) s’autoproposa humorísticament com a eina per prevenir una possible caiguda individual (amb totes les connotacions que comporta), mentre que la Pala (de remoure terra) de Beuys podria considerar-se un al·legat per prevenir-nos col·lectivament de la destrucció de la natura, implicació que l’artista alemany lluitava per imprimir en la societat des de l’art. A través d’un simple estri de treball s’estarien vehiculant dos gestos revolucionaris de signe oposat que van inaugurar dues vies divergents de concepció artística que encara avui perduren en l’escena de l’art.

La coneguda imatge de la mà de sant Tomàs posant el dit dins el cos de Crist, de Caravaggio, pintada al segle XVII, s’agermana amb el famós tall del cos de la tela de Lucio Fontana dels anys seixanta del segle passat. Dues imatges allunyades en el temps sobre la necessitat de “tocar la ferida per creure”, que afecten diferents cossos artístics posats en valor a cada època. Útil, primer, per al mite figuratiu de la tradició judeocristiana i, més tard, com a acció inaugural d’un nou “concepte espacial” que cercava una dimensió ulterior per a la pintura del segle XX. En un altre dibuix, Juanpere comparteix la vista des de la finestra del seu estudi amb una de similar que reprodueix la famosa vista del poble d’Horta de Sant Joan pintada per Picasso, considerada el detonant de l’inici del cubisme l’any 1909. Es podria referir al fet que tot artista pot tenir les grans descobertes a l’abast, assenyalant que potser l’important no és allò que es veu, sinó com es mira. Apel·la aquí al transcendental, i alhora difícil, acte d’aplicar una mirada renovada a les coses del voltant per entendre el món de forma diferent.

En el constant anar i venir dins les manifestacions artístiques al llarg del mil·lenni anterior, l’artista desplega un interès especial per les edats i les expressions dels retratats. Es fixa en com artistes de diferents èpoques prenen consciència de l’afectació del pas del temps en els seus rostres, mapes solcats d’arrugues que semblen descompondre inexorablement la carn. Ho fa palès en la sistemàtica atenció a l’autoretrat que van mantenir, respectivament, amb tres segles de diferència, els artistes Opalka i Rembrandt. Tot i que Opalka és el primer a fer del seu propi retrat, fotografiat any rere any, una obra conceptual com a cronograma implacable de la vida caduca, uns segles abans Rembrandt l’hauria precedit com a àvid observador de l’escolament de la vida en la transformació del seu propi rostre. I en aquest acostament a la caducitat de la vida, que és una constant en el treball de Salvador Juanpere, un altre dibuix compara dues calaveres, una escultura de Picasso del 1943 i una pintura del Mestre de Sorpe del segle XII que es troba al MNAC. Més enllà de cercar deutes constatables entre Picasso i el romànic, paral·lelisme a què és més propensa la historiografia, Juanpere s’interessa per fer-nos notar una altra concordança. En tots dos cranis s’entreveu encara un últim alè de vida que sembla posar èmfasi en el poder de les conques dels ulls, el poder de la mirada que es trasllada al cervell i que podem considerar que perdura més enllà de la mort biològica del cos.

El fràgil trajecte vital de l’individu aflora en tota l’obra de Juanpere. En un altre dibuix, l’artista s’atura a observar com els patiments són compartits a través dels temps en imatges comunes de desesperació que anul·len la personalitat (l’esportista Griezmann avui i l’Anima dannata de Bernini al segle XVII), o en els ulls afligits, plens de desesperació i incomprensió, de dues nenes atrapades en sengles guerres, a Ucraïna i a Ruanda, que han tingut lloc en el curt interval de les quatre darreres dècades, com a senzill i colpidor testimoni que els actes bèl·lics i el dolor infligit perviuen en la història de la humanitat.

En un últim binomi de la sèrie, l’artista es disposa a executar el dibuix del rostre de John Cage en un experiment de doble autorestricció. Es presta a fer el dibuix, d’una banda, en silenci (circumstància que no és habitual al seu taller) i, de l’altra, només en els 4 minuts i 33 segons que van donar nom a la important peça de silenci musical de Cage del 1952, condició que limita de forma estricta el seu temps lent de treball i l’obliga a deixar el retrat inacabat. El dibuix posa en evidència la diferent apreciació psicològica que té una mateixa seqüència temporal, molt dilatada quan es tracta d’escoltar un llarg fragment de “temps en silenci”, però extremadament insuficient quan es tracta d’executar alguna acció. L’artista s’impregna aquí de l’humil aprenentatge d’una obra cabdal concebuda per Cage quan Juanpere estava just a punt de néixer, com un impuls rebut des de l’origen, fent notar que l’encadenament de les idees podria no ser aliè a l’encadenament de les vides.

Conscient que l’art ha entrat en una nova era que ha clausurat molts principis artístics, Juanpere no ha deixat d’interpel·lar el pensament dels artistes que l’han precedit per tractar de trobar-hi una veu de fons que aporti inquietuds o reflexions sobre la complexitat de fer art avui. Fa uns anys havia aplegat en una altra sèrie de dibuixos interrogacions comunes d’artistes d’altres èpoques respecte al treball de l’escultor. Reprenent aquella idea, a la sèrie La Veu de fons de..., realitzada recentment, ha volgut concentrar i posar en comparació allò que pensen artistes coneguts de diferents cultures i moments sobre la “tasca” artística. S’hi reprodueixen contundents frases (amb tall làser) sobre els rostres dels seus autors dibuixats per l’artista, que s’amaguen a l’interior de cada obra i des d’on llurs mirades inquietants es projecten cap a l’espectador a través dels seus pensaments escrits.

Dibuixant de vocació, des de ben jove Juanpere ha utilitzat fervorosament el dibuix per analitzar i reinterpretar rostres d’altres artistes admirats, com una sistemàtica i inquietant fuga de mirall cap al passat. El que aquests dibuixos tenen en comú des de sempre és la forma directa i inquisitiva d’escrutar la particular mirada de cadascun dels artistes (fins que no aconsegueix capturar-la adequadament no dona per acabat el dibuix) com a via directa per acostar-se als seus pensaments. Com expressa l’artista, referint-se al pla temporal compartit amb els qui el precedeixen, “aquí hi convivim tots alhora, [...] ens mirem als ulls i fem intents per edificar, entre tots i al mateix temps, aquesta estranya activitat de la nostra espècie que és la creativitat artística”. En aquesta sèrie, mira als ulls, de tu a tu, a Opalka, Bernini, Brancusi, Miquel Àngel, Bourgeois, Julio González, Brown o Rodin, per deixar que aquests coneguts artistes s’expressin sobre la noció de feina quotidiana, per a alguns d’ells esforçada, per a d’altres obligada i per a un artista com Duchamp combatuda, com a radical defensor de la “tasca mental” i de fer art sense obra d’art en detriment de l’esforç físic. Juanpere admira d’aquest últim “la intel·ligent invocació del no-fer com un acte de sostenibilitat i economia, amb el qual sembla dir-nos: viviu, reflexioneu, respireu, l’important ja està dit, ara cal esperar que fructifiqui”. La sèrie equipara tots els artistes com a mers treballadors “coetanis” que són de la cosa de l’art, dins el constant dilema entre l’acció i la inacció, l’elaboració i el pensament, l’obra confeccionada i la ideació. Salvador Juanpere, com a artista, es declara més beuysià, en el sentit que “podríem no haver estat, però som, i això comporta cert compromís amb practicar, [...] malgrat les poques aportacions significatives que podem fer des del nostre curt i fugisser tram temporal”.

Aquesta sèrie és una compacta caixa de ressonància d’un principi bàsic sostingut per Juanpere al llarg de tota la seva trajectòria, la creença que el pes de l’art descansa sobretot damunt de les

vicissituds del treball sotmès al constant estira-i-arronsa entre intel·lecte i procés que configura la tasca ordinària de l’art, aspecte que desmunta l’estesa idea de la genialitat inqüestionable que se li suposa tòpicament al creador com a superindividu. En les quatre llargues dècades de dedicació de Juanpere a l’escultura, sempre ha estat present aquesta idea, manifesta en la sostinguda atenció de l’artista als utillatges, les matèries, les idees i el taller, com a repertoris físics i conceptuals en permanent debat dins la seva obra. Elements des dels quals intenta parlar de la vida gens especial que hi ha darrere de cada acte artístic, executat per persones i no per “personatges”, en què s’ha volgut convertir mediàticament els artistes.

Els dibuixos i escultures aplegats en aquesta exposició mostren els rastres deixats per la força icònica de les imatges de tots els temps i les idees que se’n desprenen. Salvador Juanpere ens les retorna en uns registres nets i directes i proposa que ens enredem en els seus sentits interns. Les relacions inesperades de què ens proveeix són un bon vehicle per desvetllar en nosaltres alguna cosa que ens podria haver passat per alt i, sens dubte, ajuden a rebaixar les expectatives del que crèiem conèixer massa bé. Comparar és sempre productiu, permet tornar a mirar per trobar-hi escletxes cap a indrets de sentit inconeguts. Els assumptes importants no rauen en les imatges, sinó darrere d’elles, just a l’altre costat, a on tracta de conduir-nos l’artista.

Teresa Blanch Malet