Dividida en tres àmbits, l’exposició mostra una selecció dels dibuixos originals d’Ops, de remarcable introspecció i obertura a l’inconscient; obres d’El Roto, de caràcter més polític, social i quotidià, al costat de les pintures de Rábago, la seva faceta més desconeguda. A mitjans anys seixanta del segle passat, quan més refermava la massa com a sinònim d’individu, Andrés Rábago va emprendre un viatge personal, allunyat de les futileses del seu temps, per deixar de ser un home sense atributs.
Es va valdre, en primera instància, d’un pseudònim, OPS, que va començar a fer-se lloc en les publicacions més crítiques amb una dictadura que, com a tal, era poc amiga del pensament lliure. Els monstres que OPS descobria quan mirava al seu interior eren els mateixos que havien esclavitzat la nostra raó.
Sense cap mena de sobresalt, a l’inici de la dècada dels setanta, es va anar deixant veure un heterònim: El Roto. La seva personalitat estava clarament diferenciada de la de l’autor, que va instal•lar la seva criatura encertadament en l’àmbit d’una consciència civil amb la finalitat de fer un servei públic i social.
OPS, però, s’aniria silenciant com a dibuixant fins a l’arribada del nou segle, fent gala en aquells darrers instants d’una intensitat i una excel•lència gràfica sense parangó.
El territori del pintor Rábago, certament, es desenvolupa en un àmbit més elevat de consciència, un àmbit que podríem qualificar de metafísic, en què «el que es diu» no pot ser fàcilment transmès perquè es tracta d’assumptes més espirituals que terrenals.